Intervenció d’Integració Sensorial Ayres

La Intervenció d’Integració Sensorial Ayres (ASI) és una modalitat d’integració sensorial que es caracteritza per ser més estructurada i centrada en objectius que altres tipus de teràpia d’integració sensorial. Forma part de la Teràpia d’Integració Sensorial (SIT), un tipus de teràpia ocupacional dissenyada per ajudar les persones amb autisme que tenen dificultats de processament sensorial.
L’objectiu d’aquesta teràpia és millorar la manera com el cervell processa i integra la informació sensorial procedent de l’entorn, amb la finalitat de potenciar la coordinació motora, l’atenció i el comportament. Aquesta teràpia s’adapta a les necessitats individuals i és aplicada per terapeutes ocupacionals. Per exemple, un terapeuta pot crear un programa personalitzat d’experiències sensorials per a un infant autista.
No hi ha un protocol universalment acceptat sobre com ha de ser administrada la SIT, i les pràctiques poden variar segons el professional i el context. L’objectiu general és ajudar els infants a utilitzar de manera coordinada tots els sentits: tacte, olfacte, gust, vista, oïda i també els sentits relacionats amb el moviment corporal i la posició del cos.
Es diu que aquesta teràpia pot millorar conductes desafiants i repetitives, les quals sovint estan relacionades amb dificultats en el processament de la informació sensorial. Alguns terapeutes també suggereixen que pot ajudar en altres característiques de l’autisme, com les dificultats en el joc simbòlic o la regulació emocional.
La idea que els problemes de processament sensorial poden estar relacionats amb dificultats funcionals a la vida quotidiana va ser introduïda per A. Jean Ayres, terapeuta ocupacional i psicòloga educativa, als anys cinquanta i seixanta. Ayres va desenvolupar la teràpia d’integració sensorial a finals dels anys setanta com a tractament per a infants amb dificultats en aquest àmbit.
Algunes formes d’aquesta teràpia es coneixen com a Intervenció ASI (Ayres Sensory Integration). Aquesta modalitat es basa en objectius terapèutics concrets i un enfocament més sistemàtic.
Tot i que hi ha alguns estudis que suggereixen que la teràpia pot ajudar els infants a assolir determinats objectius, cal més investigació científica de qualitat per confirmar-ne l’eficàcia. A més, no queda clar de quina manera ajuda: redueix la sensibilitat a certs estímuls com el tacte o les olors? I si hi ha millores en el processament sensorial, això es tradueix realment en millores funcionals en la vida diària?
Diversos estudis han identificat efectes adversos, com un augment de conductes d’autolesió, fet que ha generat preocupació sobre la seguretat d’aquesta intervenció si no s’aplica amb criteri professional i de manera adequada.