Rolfing / integració estructural

El Rolfing, també conegut com a Integració Estructural, és una tècnica de treball corporal que té com a objectiu millorar la postura, el moviment i l’alineació física mitjançant manipulació profunda dels teixits tous i alliberament miofascial. Desenvolupat per Ida Rolf, aquest mètode se centra en reorganitzar el teixit connectiu del cos (fàscia) per afavorir l’equilibri estructural i funcional.
Tot i que el Rolfing s’utilitza principalment per tractar problemes musculoesquelètics, alguns professionals n’han explorat l’ús en persones amb autisme. Tanmateix, hi ha una manca important de recerca científica sobre l’eficàcia del Rolfing específicament en l’autisme. Els estudis disponibles se centren en problemes físics generals i no aporten evidència sòlida ni concloent sobre cap benefici significatiu del Rolfing en els símptomes nuclears de l’autisme, com ara les dificultats de comunicació social, les conductes repetitives o els problemes de processament sensorial.
A més, el Rolfing implica una manipulació profunda dels teixits, que pot resultar intensa des del punt de vista físic. Per a infants amb autisme, que sovint presenten una sensibilitat augmentada o dificultats sensorials, aquesta intensitat pot provocar incomoditat o malestar.
Les sessions de Rolfing poden tenir un cost elevat, i atesa la manca d’evidència científica clara, destinar recursos a aquesta teràpia pot no ser una inversió adequada per a les famílies. Quan el Rolfing s’ofereix com a intervenció per tractar els símptomes centrals de l’autisme, pot considerar-se una pràctica enganyosa o poc ètica.
Val a dir també que el Rolfing sovint es presenta com a complement de la teràpia craneosacral, per la qual cosa cal tenir en compte les consideracions recollides en l’entrada corresponent a aquesta intervenció.